Background Image

Bandera Val d'AranSegons la majoria dels lingüistes, entre les llengües d’Oc quedà comprès l’idioma romàntic sorgit en els antics dominis aquitans, el gascó. Tot i això, no faltaven veus que consideren el gascó com un tronc lingüístic propi, donades les seves marcades divergències amb la resta de les llengües occitanes.

Aquesta singülaritat no passà desapercebuda pels poetes occitans medievals i, com a tal, quedà remarcada en les Leys d’amor de Guilhèm Molinièr, trobador del segle XIV que titllà al gascó de llengüa estrangera.

Sigui com sigui, la llengua aranesa és una variant del gascó. L’expansió del regne francès al segle XVII va suposar un progressiu retrocés per aquestes llengües occitanes, que quedaren relegades, primer, al seu ús privat, i més tard al medi rural.

Tot i la seva antiguitat, l’anarès no es convertí en llengua literària fins a finals del segle XVII, amb el poeta de Canejan Joan Benosa, i sobretot gràcies al mossèn i poeta Josep Condò Sambeat, natural de Montcorbau, qui escriví, també, però en menor mesura, en català i castellà.

Condò, autor de poemes, contes i obres dramàtiques, així com d’un vocabulari aranès (1915), guanyà els jocs florals de Tolosa de Llenguadoc (Toulouse) el 1912 amb el poemari Era Val d’Aran.

Per la Llei d’Aran del 1990, la llengua aranesa fou declarada cooficial en el territori comarcal, juntament amb el català i el castellà, amb les que s’utilitza indistintament en totes les administracions, i s’ensenya a les ensenyances bàsiques.

Segons dades oficials del 2001, quasi el 90% de la població de la vall entèn l’aranès i quasi un 60% el parla i llegeix, tot i això, el percentatge dels qui l’escriuen es redueix al 26,69% degut a les llargues dècades d’omissió institucional, durant les quals sobrevisqué com a llengua familiar i col·loquial.

[vc_separator type=”short” size=”” icon=”star”]

Juli Cèsar deixà escrit a De bello gallico que els pobladors de l’Aquitània, el territori comprès entre els Pirineus i el riu Garona, tenien una llengua diferent a la de la resta dels gals. La moderna lingüística atribueix a la llengua aquitana un origen autòcton, sent l’euskera l’última manifestació viva de la familia de llengües pirinenques a la que pertanyia, mentre que les llengües gal·les tenien arrels celtes.

Aquesta diferència de substrats aportà influències peculiars al llatí vulgar generalitzat després de la conquesta romana.

Per a baixar-vos els fitxers cal que us hagueu registrat en el portal - Para descargar ficheros tienes que haberte registrado en el portal

No teniu permís per registrar-vos

La reinicialització de la contrasenya s’enviarà al vostre email