Background Image

Ecomusèu Çò de Joanchiquet

conèixer la vida dels antics a la vall
Truqueu-nos 973 64 18 15
Horari d'hivern: De dimarts a dissabte d'11h a 14h i de 16h a 19h. Diumenges i festius d'11h a 14h.Horari d'estiu (14 de juliol al 14 de setembre): De dilluns a diumenge d'11h a 14h i de 17h a 20h. info.museu@aran.org
Especificacions
Descompte estudiants Venda d'entrades
L’ecomusèu çò d eJoanchiquet es tracta d’un conjunt arquitectònic que data del segle XVI a Vilamòs. Durant deu generacions va petànyer a la família Aunós, de posició acomodada, que habitaren el caseriu fins la dècada de 1960.

La casa de Joanchiquet és el museu d’allò que va ser la vida quotidiana a l’Aran fins mitjan dsegle XX. Entre els seus murs hi ha representades les particularitats dels quefers tradicionals de la vall. És un clar model de casa aranesa, la mateixa que va ser l’eix de la vida social, econòmica i política. Vilamòs, el poble que l’acull, va ser el primer nucli urbà fundat a l’Aran.

S’hi troba un conjunt tradicional d’edificacions, integrat per la casa principal i immobles auxiliars, distribuït al voltant d’un pati interior espaiós… representa un prototip de casa tradicional aranesa anomenada “auviatge”, en el que s’hi troba també un hort (casau) i un petit camp de fruiters (vergèr).

La residència dels senyors és una construcció austera de tres plantes, que fou reformada en profunditat al segle XIX.

La gran cuina era la peça millor il·luminada i més càlida, on la familia passava la major part de les seves hores i s’organitzaven trobades amb altres persones, a més de servir com dormitori pels avis o pels seus membres malalts.

En el pastador hi feien pa i la bugada, i també el menjar dels porcs.

A la sala d’estar, antic rebost reformat al segle XIX, rebien les visites i s’hi celebraven festes.

El rebost, amb recipients adequats pels diferents tipus d’aliments (botes de vi, tines de fang per l’oli i la sal, formatgeres de fusta, etc.)…

I les habitacions del primer pis, amb les diferents assignacions, que anaven associades a la diferent condició social: la de l’hereu, la dels cavalèrs o fills solters, del capellà, dels criats…

Totes aquestes peces conserven interessant mobiliari i menatge de l’època, segles XVIII-XX.

La llar tradicional aranesa és de pedra i fusta. Utilitza la pissarra negra a les seves teulades, encara que a la vall de Torà encara se’n conserven algunes de palla. El sillar de granit era pels murs de les cases d’alcúrnia, i la mamposteria per la resta. Per les portes i postigos acostumava a utilitzar-se la fusta de pi, reforçada per herratges forts, fosos a les mateixes ferreries d’on sortien els balaustres de ferro que tanquen els balcons, sovint esboçant formes de blat de moro o llampec. Portes endins, l’estança principal era la cuina, ampla i ben càlida, on la familia passava la major part de les seves estones en comú.

Una casa, totes les cases. L’ecomusèu Çò de Joanchiquet, parlant en termes d’espai, i a pesar de les dificultats econòmiques, tradicionalment es vivia a la Val d’Aran de manera folgada.

Pot ser unbon exemple per comprendre les singularitats de la vida a la vall, sobretot perquè és un model perfecte de residència familiar en aquesta zona pirinenca. Encara que pertanyia a una família d’un relatiu bon passar econòmic (ja que no totes les famílies araneses habitaven aquest tipus de cases), les qualitats de l’immole i els detalls tan ben conservats del seu interior, van protar al Conselh Generau dera Val d’Aran a incorporar-lo, l’any 1997, a la seva petita cadena de museus com a paradigma de les llars locals, amb l’objectiu de servar un dels millors exemplars d’un espai familiar que s’ha anat esvanint amb la progressiva transformació de la societat aranesa.

El primer propietari conegut de la casa Joanchiquet va ser Juan Aunòs veí de Vilamòs, que hi va viure durant la segona meitat del segle XVI. El succeïren deu generacions de la mateix afamília, que van anar prenent possessió de l’habitatge de forma ininterrompuda.

La darrera descendent de la nissaga viu, actualment, a la vila de Bossòst. Els Aunòs, que eren pagesos ben acomodats, van tenir sempre una posició preeminent, tant pel que fa a l’aspecte social com a l’econòmic. Alguns propuetaris de la casa van arribar a ser, fins i tot, síndics i consellers del conselh Generau dera Val d’Aran.

La casa va estar habitada fins la dècada de 1970. L’any 1990, l’ajuntament de Vilamòs la va adquirir, junt amb les dependències per al bestiar alienes a l’habitatge. Els utensilis, els atuells, els mobles i la resta de béns que hi ha avui, peces d’un notable valor històric, han estat cedits per la família.

Aquest tipus de cases, fortes i ben estructurades, rebien a Aran el nom de còto o auvitatge. Es componien de diverses construccions, edificades al voltant d’un pati tancat, que acabaven conformant un conjunt que es diferenciava perfectament de les cases veïnes. En el cas que ens ocupa, la residència familiar, formada per dos pisos i unes golfes-graner, va ser construïda durant la segona meitat del segle XVIII (tot i que la base és uns quants segles més antiga), però l’edifici va sofrir una important remodelació en la centúria posterior.

L’entrada es troba pavimentada amb grans lloses de pedra, marca l’eix de simetria de la casa. Al mateix temps, funciona com a lloc de pas entre la cuina i el que és l’actual saló rebedor (antigament, el rebost) de la planta baixa.

La família passava la major part del temps a la cuina, per la qual cosa era l’habitació més càlida i més ben il·luminada.

A la cuina hi tenien lloc moltes de les activitats fonamentals del quefer quotidià.: cuinar, menjar, filar, resar… tot i que es tractava d’un espai relativament íntim, la cuina també funcionava com a centre de petites reunins socials. Durant aquestes celebracions, anomenades cahuades, que tenien lloc sobretot a l’hivern i al voltant de la xemeneia, els veïns del poble dissertaven sobre qüestions locals.

Encara que, en aquesta mena de cases, el rebost secundari era generalment petit i es feia servir com una espècie de graner on es guardaven les patates recollides als camps, a Joanchiquet hi ha tres espais que van acabar adquirint aquesta funció: un estava situat sota l’escala, i els altres dos sota la cuina i el salonet. A aquests darrers s’accedir a través d’una trampa de fusta.

En una altra de les habitacions que hi ha al costat de la cuina es trobava antigament el pastador, on les dones de la casa pastaven i coïen el pa, feien la bugada de tant en tant i preparaven el menjar per als porcs.

El pa és pastava, almenys, un cop per setmana. Per fe rl abugada, les dones posaven els llençols dins del gibrell i hi vessaven per sobre aigua amb cendres.

El rebost principal és una de les estances que ha patit més modificacions amb el pas del temps. Una part es va transofrmar a principis del segle XX en un petit saló per celebrar dinars festius o rebre amics i parents, encara que l’espai més gran es va destinar a magatzem d’aliments fins ben entrada la dècada dels 1950, de manera que la major part dels productes per a consum familiar es conservava en aquest rebost principal: el vi es col·locava en grans bótes de fusta, l’oli i la sal en gerres de fang o cristall, i els formatges, en recicpients de fusta.

Com en la majoria de les cases araneses de l’època, l’escala principal ocupa l’eix de simetria longitudinal. Es troba davant l’entrada. Sembla que des del primer replà era possible accedir, a través d’una porteta, al pati i als estables posteriors. Més amunt hi ha la sala que feia de lloc de pas cap a diverses habitacions del primer pis, un espai que a vegades es feia servir com a menjador per a bodes, bateigs, festes majors o enterraments.

El més interessant és que encara hi ha els mobles del segle XVII, entre els quals un gran armari de fusta on es guardaven llençols i mantes.

La casa compta amb una habitació principal. L’ocupava el cap de família, el qual la cedia a l’hereu quan aquest contreia matrimoni. Altre shabitacions eren utilitzades pels fadristerns, el sacerdot i els mossos, i encara hi havia un parell de quartos més per a convidats.

El graner és un dels espais més sorprenents de la casa. Antigament es feia servir per a la provisió del gra, i avui es dedica a guardar material d’arreus d’animals, morrions i altres objecte stradicionals.

Finalment, l’estable de la planta baixa, adossat a la casa principal, era el lloc on generalment descansaven les vaques, els bous, els cavalls i les mules. Els dos últims eren els animals més importants de la casa i constituïen una de les fonts de més ingressos.

En altre sepsais de menors dimensions hi havia cabres, ovelles i porcs i, fins i tot, un colomar.

Facilitats
Itinerari familiar

Preu:

3 Euros
1Opina
  • "Una casa-museu"

    Recrea una típica casa aranesa. És una llàstima que no hi hagin visites guiades i hagis de limitar-te a seguir el fulletó amb els números que hi ha penjats. Tot i això val la pena, molt ben il·lustrat.

Cal que estigueu identificats per deixar un comentari.

Contacta-hi ara
No teniu permís per registrar-vos

La reinicialització de la contrasenya s’enviarà al vostre email