Val de Toran, Lleida

La Val de Toran és una vall molt estreta, envoltada de vegetació espessa, amb boscos humits enredats per molses i falgueres i en són freqüents els passeigs pel cor d’aquesta.

També és un dels racons de més puresa del territori, i un espai on la realitat del paisatge atlàntic del Pirineu es percep amb moltíssima força. La Val de Toran és, en definitiva, la vall que l’ós bru ha escollit com la seva llar gairebé permanent.

S’hi arriba a través de la carretera N-230 fins a Pontaut, gairebé en el límit amb França. Des de Vielha hi ha 23 quilòmetres.

A partir d’aquí neix a l’esquerra un camí que s’interna a la vall, ben asfaltat. Cal creuar primer un pont sobre la Garona i continuar durant quatre quilòmetres fins una nova bifurcació que hi ha després de creuar el riu Toran. D’es d’allà cap a l’esquerra, a uns dos quilòmetres hi ha Canejan, i cap a la dreta, a uns tres quilòmetres, Sant Joan deth Toran.

La Val deth Toran constitueix l’última fracció de Baish Aran. És una vall misteriosa, d’atmosfera humida i carregada d’històries de bruixes, fades i llegendes medievals.

Pel centre d’aquesta vall discorre el curs del riu Toran, i és potser el racó de la comarca on la vegetació típicament atlàntica esclata amb més força: el resultat é sun dels espais més bells de la zona.

Durant l’hivern el sol penetra molt poc al fons de la vall, i durant la resta de l’any la llum a penes es filtra en els seus boscos espessos. Per aquest motiu, els roures, els freixes, els pins, els salzes, els til·lers, els faigs i els castanyers que creixen als vessants de les muntanyes estan con etrellaçats per xarxes denses de falgueres i molses.

El color de la natura és aquí d’un verd gairebé fluorescent. Hi ha una fauna absolutament variada: perdius, esequirols, cabirols, guineus, senglars, isards i galls salvatges es deixen veure entre els arbres quan regna la calma.

A mesura que ens anem internant a la zona, van apariexent rierols que baixen fins al smarges de la carretera, i petites cascades les aigües de les quals es vessen al Toran.

El riu Toran neix als estanys de Liat, a la zona de l’alta muntanya, i davalla entre els boscos durant quinze quilòmetres aproximadament fins que troba la Garona. Són aquestes, també, les dimensions longitudinals de la vall.

Encara que fins la dècada de 1950 hi va ahver fins a vuit pobles habitats a la zona, actualment en queden molt pocs que no hagin estat abandonats, i a penes un parell on encara hi ha algun que altre habitant permanent: Canejan i Sant Joan de Toran.

El primer és el poble més septentrional d’Aran, és un d’aquells nuclis que la gent de la comarca considera un exemple de llogaret tradicional, un dels pocs on encara es mantenen pràcticament intactes, des de fa molts anys, les formes de la quotidianitat. És un dels racons de l’Aran íntim, que encara conserven la posada en escena d’allò que va ser antany la comarca.

La gent encara hi acumula la llenya de faig per a l’hivern i viu al ritme de les estacions.

Cuinar, rentar, són activitats que no necessiten, aquí, els artificis de la modernitat. Canejan es troba a 930 metres d’altitud, literalment penjat del vessant d’una muntanya que marca el límit amb França i que duu el nom del poble.

Des d’aquí s’obté una de les millors vistes cap a la Val deth Toran i cap a la Val d’Aran, i al lluny es divisen les muntanyes de Vilamòs, l’Artiga de Lin i la Maladeta.

En acostar-s’hi per la carretera, el poble es mostra com una part fonamental del paisatge, encara al sol, amb els seus balcons acolorits pels geranis, els seus carrers costeruts de pedra i les seves escales exteriors.

La petita església no és gaire antiga, però s’encarrega de donar al conunt un perfil de postal. Està dedicada a sant Joan d’Agost i, tal com diu le gravat que es pot veure sobre la porta d’entrada, va ser construïda el 1818. L’interior té una sola volta i un ample presbiteri; la pila baptismal, que es conserva en un dels laterals, del segle XVI, és interessant.

Anys enrera, Canejan va arribar a tenir més de mil habitants, però en l’actualitat no arriben a cent i, malgrat això, és el poble que té la quantitat més elevada de població fixa de la vall.

Tanmateix, la majoria de cases mantenen pràcticament intactes les seves antigues qualitats arquitectòniques, per la qual cosa conserven encara una certa estètica tradicional que ha estat capaç de resistir la mernitat i el turisme.

N’hi ha dos exemples d’un especial interès, la cas de Sirat, del segle XVI, i la de Benosa, que encara conserva la seva capella romànica.

Cap opinió

Cal que estigueu identificats per deixar un comentari.

Val de Toran, Lleida

Obtingues indicacions
Contacta-hi ara
No teniu permís per registrar-vos

La reinicialització de la contrasenya s’enviarà al vostre email