Saint-Béat, França

Saint-Béat, ubicat a la sortida natural de la Val d’Aran, és un dels pobles més bells de tots els que s’instal·len a la riba del curs alt de la Garona.

El castell en domina el perfil, tot i que hi ha molt més per veure, com ara el museu de l’església romànica.

Es pot dedicar un matí a caminar pels seus carrers, entre les residències sumptuoses que li donen aquesta imatge de llegendària vila acabalada.

Des de Vielha, la carretera N-230 segueix el curs descendent de la Garona cap a França. Fins a la frontera hi ha menys de 30 quilòmetres. Passat aquest punt, en el primer desviament s’agafa el camí en direcció cap a Fos, que sorgeix a l’esquerra. Al cap d’uns pocs quilòmetres, anant per la carretera N-125, es passa al costat de Fos, després per Arlos i, finalment, s’arriba a Saint-Béat, a l’eix de la comarca de l’Alta Garona.

L'altra cara de la vall

L’estètica general dels pobles canvia en el costat francès. En comptes de les característiques bordes de pedra d’Aran, aquí les mansions gascones dels segles XVI i XVII engalanen d’una altra manera els pobles de la ribera de la Garona.

Saint-Béat és un petit París a tocar d’un riu de muntanya. El poble es troba emplaçat enmig d’un congost, a l’antic pas romà conegut com a Passus Lupi, que més tard, cap al segle IX, Carlemany, emperador dels francs, va cristianitzar i va rebatejar com a Saint-Béat.

Es troba a 499 metres d’altitud i, segons l’últim cens, compta amb 542 habitants permanents.

A una banda del riu, les cases en galeria semblen penjar sobre l’aigua i, de fet, alguna s’inunda quan, a la primavera, el desglaç a l’alt Pirineu n’eixampla el cabal.

Diuen els habitants que és la petita venjança del riu perquè el van fer més estret durant el segle XVII amb la intenció d’engrandir la superfície del poble. L’actual via principal, construïda a un costat del camí ral medieval, passa just per l’antiga llera del riu.

Saint-Béat és un nucli petit amb més de dos mil anys d’història, ple de palauets senyorials, voreres totalment pavimentades de marbre i, fins i tot, balcons que van inspirar els poetes.

Es diu que va ser al balcó de l’anomenada Casa Consular, sobre l’actual avinguda principal, on el jove Edmond de Rostand es va inspirar per escriure la famosa escena del balcó de Cyrano de Bergerac.

Per això, aquest lloc de grans finestrals guarnit amb flors vermelles, és conegut avui també com a Casa Roxanne. Sobre el mateix carrer, a l’antiga estació del tramvia que venia de Marignac, es pot veure l’escut d’armes de la ciutat, esculpit l’any 1823.

Durant l’Edat Mitjana, Saint-Béat va ser una vila rica i pròspera. Amb el pas dels segles es va anar consolidant com un priorat habitat per alguns dels homes de més poder econòmic de la regió.

Les cases construïdes en el més pur estil gascó que encara romanen intactes són, actualment, una manifestació d’aquelles èpoques daurades.

Segons sembla, la vida lligada a l’explotació del marbre va donar fruits durant molts anys. Durant els segles XV i XVI, Saint-Béat va rebre el títol de Vila Reial i des d’aquells temps ha conformat la seva identitat particular, centrada en una certa autonomia pel que fa als aspectes culturals, religiosos i administratius.

Va ser tal la seva importància estratègica en aquells temps que va rebre el sobrenom de clé de France, clau de França.

La riquesa del marbre

Tot i que, en l’actualitat, els principals recursos econòmics de Saint-Béat van molt lligats al turisme, el poble ha estat sempre íntimament unit a l’extracció del marbre.

Les peces d’aquest material, especialment grises i blanques, que s’extreien de les pedreres locals, viatjaven pel riu o en carros tirats per bous cap a les regions de Comminges i Aran.

Es diu que va arribar marbre de Saint-Béat fins i tot a Constantinoble. La pedra va arribar a tenir tanta importància en segles passats que fins i tot hi havia un déu local, anomenat Eriape, que s’encarregava de protegir els qui treballaven a l’interior de les mines. Al cor de la muntanya han estat trobats més de 130 altars dedicats a aquesta deïtat.

En l’actualitat encara es treballa en l’extracció, tot i que amb menys rèdit. El material és emprat per a la construcció, l’agricultura i, en menor mesura, per a les obres arquitectòniques. En relació amb aquest darrer ús, és important assenyalar que cada mes de juliol, des de fa quatre anys, s’hi celebra el singular festival internacional d’escultures de marbre, al qual acudeixen artistes de tot el món, que omplen el poble i treballen de cara al públic.

Durant aquests dies el nucli urbà alberga més de 5.000 persones. Cal destacar també que els antics senders miners han estat recuperats per a un interessant recorregut turístic local.

Així, hi ha quatre túnels que sumen entre quinze i vint quilòmetres de longitud sota terra, i que es poden visitar acordant prèviament una cita a l’oficina de turisme.

Sobre castells, esglésies i museus

Durant l’Edat Mitjana, la població estava fortificada, tenia quatre portes reials i un important castell feudal del segle XII. El castell encara resta en peu, i va ser utilitzat fins i tot com a eix defensiu durant la Segona Guerra Mundial. Està emplaçat a la part alta del poble, a l’esquerra de la Garona, i constitueix una imatge d’una certa omnipresència, ja que gairebé es pot veure des de qualsevol cantonada del poble. La construcció es pot visitar lliurement, tots els dies, entre les 10 i les 18 hores, i encara que es troba en un relatiu bon estat, hi ha en curs un projecte de restauració que pretén deixar-lo pràcticament nou.

És en aquella època d’on sorgeix una curiosa llegenda de Saint-Béat.

Al costat del castell, i a l’interior de la mateixa muralla que el protegeix, hi ha una capella i una Verge majestuosa, esculpida en marbre blanc, que segons la llegenda té cura dels habitants de Saint-Béat des del segle XIX. Pel que sembla, en el segle XVIII hi va haver una epidèmia de còlera que va provocar cent morts en menys d’un mes, i això va fer que els supervivents encarreguessin la imatge com a símbol de protecció.

A la vora del riu hi ha una església romànica del segle XII, sota les advocacions de sant Béat i sant ciríac i que, a diferència de les esglésies araneses, va ser construïda a partir e columnes de planta quadrada. Tanmateix, el més interessant del temple és el Museu del Tresor, un espai dedicat a l’art sacre que conté una de les col·leccions més exquisides de peces religioses de la vall, entre les quals hi ha escultures romàniques, gòtiques i barroques que, afortunadament, han estat preservades en el mateix lloc d’origen, classificades com a monuments històrics i integrades al patrimoni nacional francès d’ençà de 1930.

Cada cent anys, un home de ciència, un bisbe i un home de lleis autentifiquen aquestes relíquies amb la magnificència que hi correspon. L’acte es va celebrar per darrer cop el 26 de juny de 2000.

Etiquetes
poblacions
Cap opinió

Cal que estigueu identificats per deixar un comentari.

Saint-Béat, França

Obtingues indicacions
Contacta-hi ara
No teniu permís per registrar-vos

La reinicialització de la contrasenya s’enviarà al vostre email