Truqueu-nos 973 641 815
Especificacions
Segles:XIII-XIV Estil arquitectònic:Romànic

L’església de Sant Estèue de Betrén és un exemple excepcional de transició entre el romànic i el gòtic. A més de l’extraordinària façana, les petites escultures que decoren la part superior de la portada i les figures de la sirena, el centaure, el mussol i l’àguila que guarneixen les finestres són només uns quants exemples de la imatgeria que ornamenta les parets del temple.

Les primeres referències històriques de l’església de Sant Estèue de Betrén daten del segle XIV, just en els preludis de l’art gòtic, com ho demostra la convivència dels estils romànic i gòtic en la configuració arquitectònica i escultòrica del temple. L’espai absidal i la portalada de Sant Estèue són els dos àmbits on més s’evidencia aquesta transició del discurs romànic cap al gòtic. La capçalera de l’església es configura a partir de tres absis poligonals, de cinc cares el central i de tres els laterals, en les quals es troben les respectives finestres que van alternant els arcs de mig punt amb els ogivals; per damunt de l‘absis central s’obre una finestra de clara vocació gòtica que es manté flanquejada, en canvi, per dues finestres espitlleres de tradició romànica.

La portalada d’accés, un dels referents artístics de l’església, sobre al mur del nord i, al seu moment, va representar una nova concepció de portalada; estilísticament, suposa un avenç del llenguatge narratiu i naturalista de l’escultura gòtica; tant és així que, als arcs en degradació de la portalada, podem «llegir» l’episodi bíblic del Judici Final amb la representació dels condemnats contrapo-sats als escollits; presideix l’escena, al capdamunt, la Verge amb el Nen a la falda.

A la part superior del mur de ponent, hi ha un campanar d’espadanya de dos pisos; a l’interior de l’església es conserva una pica d’aigua beneita que podríem datar a l’entorn dels segles XVI-XVII i que és sostinguda per una columna de base romànica.

Trobada d’estils

És molt estrany, però tot i que els paràmetres religiosos sempre han tractat de mantenir una certa distància en relació amb la sexualitat, hi ha hagut casos en què la mateixa arquietctura de les esglésies ha exhibit, sense prejudicis, imatges que al·ludeixen directament a aquesta temàtica.

L’església de Sant Estèue de Betren és, en certa manera, un exemple curiós d’aquestes paradoxes de la història. Sobretot a casua d’algunes figures que decoren l’arc de la portada principal, i d’una altra que es troba entre les que adornen la finestra més gran de la part posterior de l’edifici.

Un dels exemples més admirats i destacats d’aquesta església és el fet que en la seva estructura conviuen en perfecta hamornia detalls dels períodes artístics romànic i gòtic.

Per aquesta raó es pot catalogar aquest santuari com a obra de transició, una peça entre totes aquelles que van ser edificades entre una època artística i l’altra, quan l’art religiós entrava en un període de canvis, en una nova revolució, lenta i pausada.

Si bé és cert que, en el segle XIV (que és la data aproximada de datació de Btren), el gòtic ja era una realitat avançada en la major part dels centres urbans medievals, aquest tipus de transformacions sempre ha tardat molt més a arribar a lloc relativament aïllats geogràficament, com passava aleshores amb la Val d’Aran.

En aquella època, les catedrals gòtiques de ciutats com ara París o Barcelona eren ja monuments consumats, i probablement devem a una simple qüestió d’aïllament territorial la possibilitat que ara se’ns ofereix de contemplar, fins i tot en construccions d’etapes tardanes, detalls del senzill i magistral període romànic.

Religió i erotisme

Entrant pel carrer Major de Betren, l’església apareix al caire d’una antiga placeta que avui es fa servir com a zona d’aparcament de cotxes.

L’edificació del santuari, que estava sota l’advocació de sant Estèue, es va iniciar durant el segle XII, en ple període romànic. El primer edifici era tan sols una petita ermita, però amb el creixement de la població va caldre efectuar profundes reformes i ampliacions durant els segles XII i XIV.

El modest temple original es va transformar en una important església, capçalera a la zona central de la Val d’Aran.

D’aquesta manera, el temple va anar prenent la fisonomia resultant de la trobada entre l’arquitectura romànica i el nou corrent gòtic.

Va ser aleshores que se li va afegir la portada, que és sense dubte, un dels elements més importants del conjunt. Aquest pòrtic ocupa el sector nord. Es considera gòtic, si bé amb un parell de detalls propis de l’anomenat art aranès, i en ell es fa molt evident la transició de què parlem.

Cada una de les dovelles de l’arquivolta està decorada amb una figura humana en alt relleu. En total, sumen seixanta escultures que es distribueixen a un i altre costat de la gran imatge de la Verge Maria amb el Nen en braços i que, a la seva manera particular, ens parlen dels passatges bíblics del Judici Final.

En un sector, i com si emergissin de les seves tombes, es representen “els escollits”, mentre que en l’altre hi ha “els condemnats”, que enfonsen els caps dins les sepultures per simbolitzar l’entrada als Inferns.

Entre ell sn’hi ha uns quants amb clares connotacions sexuals, com és el cas d’una de les figures que ocupa el costat esquerra de l’ogiva, i que represena un homenet qu esosté entre les mans un membre viril de grans dimensions. Malgrat tot, les escultures, que estan treballades en marbre, busquen representar, en general, la glorificació dels escollits i la condemna total dels repudiats.

Els absis del temple són poligonals i únics en el seu gènere. Sobre el central, que té cinc cares, s’obren una finestra gòtica i dues altres de romàniques que també testimonien l’encontre de le sèpoques.

Als laterals, els absis són una mica més petits i de tres cares.

A la part posetrior hi ha unes precioses escultures que representen una sierena, un centaure, un mussol i un àguila.

Sobre la dreta de la finestra principal, d’un clar perfil gòtic, es pot veure la figura d’un cavaller qu eismbolitza l’amor cortès, el cavall del qual escalfa amb les potes l’amant de la seva dama. Aquest amant té de nou una connotació sexual, ja que es representa dotat d’un membre viril de grans proporcions.

A l’interior del temple, com a detalls d’interès històric, només trobem una pila d’aigua beneïda (datada entre els segles XVI i XVII), sostinguda per una columna la base de la qual pertany, possiblement, al romànic.

El campanar de paret té dos pisos.

Facilitats
Accessible Gratuït
Cap opinió

Cal que estigueu identificats per deixar un comentari.

Contacta-hi ara
No teniu permís per registrar-vos

La reinicialització de la contrasenya s’enviarà al vostre email