Background Image

Sant Joan de Toran

La població de Sant Joan de Toran déu el seu nom a l’antiga condició del féu dels cavallers de l’Hospital de Jerusalem, o sanjuanistes, que aquí fundaren un hospital per a peregrins cap al segle XIII.

Per agafar el camí cap a Sant Joan de Toran des de Canejan cal tornar dos quilòmetres cap avall i seguir després la senda que continua per la riba del riu Toran, al cor de la Vall.

Són pocs quilòmetres més que s’obren pas en una ziga-zaga constant per un camí pla i estret, entre galeries de til·lers  intensament verds.

Més endavant comencen a aparèixer les petites cascades, els arbres molsosos i la fauna amagada.

Al poble de Sant Joan, que sorgeix al final d’un últim tram de fort ascens, a penes resta un grapat d’habitants; la resta són antigues bordes reformades que es fan servir de tant en tant com a segona residència, o com a cases de cap de setmana. No obstant, a l’igual que Canejan, el poble queda molt lluny de la bullícia i del vaivé del turisme que inunda actualment la Val d’Aran.

Al fil del riu Liat i a través d’una esplèndida vegetació, divisem la preciosa cascada d’Arbaet en la Val de Toran.

Sant Joan de Toran es troba a 1.035m d’altitud i la seva activitat econòmica tradicional és la ramaderia bovina.

El petit casc urbà quedà desert després del tancament de les mines i cap a la dècada de 1970 no tornà a ser habitat. Manté la semblança rústica i l’ambient assossegat d’altres èpoques.

Davant la porta d’entrada de l’església hi ha un balcó natural amb vistes excel·lents sobre la Vall de Toran i sobre les muntanyes que formen com una immensa muralla protectora al voltant del poblet.

La petita església de Sant Joan pot visitar-se demanant les claus al bar del poble, que es diu Bar Sant Joan de Toran. És un temple romànic, amb una única nau i un àbsis que, com a peculiaritat, quedà excèntric respecte a l’eix del cos eclesial.

Una de les primeres descripcions de Sant Joan de Toran la va realitzar Pasqual Madoz, que més tard arribaria a ministre, descrivint-lo com un llogarret petit, d’una dotzena de cases.

Amb l’arribada de les tropes franquistes a la Val d’Aran (1938) pràcticament tota la població va fugir a França (a menys d’un quilòmetre), bàsicament per por a represàlies, quedant en la pràctica abandonat fins a la conversió de les cases en segones residències cap als anys 80.

La seva festa major és el 8 de setembre.

Si seguim la carretera del riu amunt, fins al refugi de Honeria podem completar la llarga travessa fins als llacs de Liat, lloc de silencis, agrest i de bellesa llunar.

Tot amb tot, la possibilitat d’escoltar el bramul dels cèrvols és el que acostuma a atreure més els visitants del lloc. Pels voltants s’escolta, com en pocs llocs de la vall, el so que emeten els mascles per atreure les seves parelles quan arriba el temps de l’aparellament. Entretant, a les altures, les àguiles localitzen el seu aliment. El sóssos marquen el territori.

Cap opinió

Cal que estigueu identificats per deixar un comentari.

Contacta-hi ara
No teniu permís per registrar-vos

La reinicialització de la contrasenya s’enviarà al vostre email