El Castèth Leon

A dalt d'un turó, a la confluència dels rius Garona i Joeu, hi trobem les restes del castell més improtant de tota la Val d'Aran, ja que fou la seu del poder reial.

La seva importància radica, en gran mesura, per la seva ubicació estratègica, dominant el Camin Reiau, que comunicava les terres occitanes del nord amb la península ibèrica.

El primer castell es va construir al 1283 pel senescal de Toulouse, Estaquis de Beaumarchais, arrel de la invasió d'Aran per les tropes franceses. La invasió de la vall va provocar un fort enfrentament entre els dos regnes, que va necessitar l'abritratge del sant Pare.

Durant els anys que durà el litigi, la soberania del lloc va estar en mans del rei de Mallorca, que l'administrava per mitjà d'un governador que residia a la fortalesa.

Al 1313, la Val d'Aran va tornar en mans de la corona catalanoaragonesa.

El primer castell estava format per una gran torre circular, rodejada per un anell de muralles.

Aquesta fortificació es va reformar per primer cop entre el 1318 i 1320. També està documentada una nova reforma al 1362 i una tercera al 1373, en aquest cas, per a reparar els desperfectes greus que va provocar un fort terratrèmol a principis de març del mateix any.

Al segle XVI la fortificació es renova totalment per adaptar-la a les noves necessitats bèl·liques, basades en l'ús de la pòlvora. També és una època de confrontació entre les monarquies espanyoles i la francesa, moment en que es produïren nomrboses incursions a la vall per part dels francesos.

Felip II va fer reforçar l'accés al castell entre els anys 1588 i 1589. Posteriorment, al 1594, es reestructuresn les dependències del castell per allotjar-hi una tropa més nombrosa.

La fortificació d'aquesta època tenia planta pentagonal, amb torres circulars als angles, que tenien les cobertes de pissarra. A l'interior, les cambres s'articulaven al voltant d'un pati central, en el que s'hi trobava la torre principal, coronada amb almenes i un matracà.

Als segles XVII i XVIII el recinte principal no sofreix cap modificació important, si bé es construeixen diversos bastions exteriors que permetien una major defensa del peu del turó, amb un perfil molt més suau, on s'hi trobava l'accés i, per tant, la part més vulnerable.

Durant la Guerra dels Segadors, la Val d'Aran quedà dividida entre les dues bandes. Els terçons de Pujòlo i Arties i Garòs restaren fidels a la Generalitat de Catalunya, mentre que la resta de la vall es va posicionar a favor del monarca i les tropes castellanes.

Castèth Leon, al tractar-se de la fortificació més important de la zona, fou l'objectiu de diversos combats, que provocaren que canviés de mans en vàries ocasions.

A principis del segle XVII es produeixen noves reformes, així com una important reparació de les seves defenses. És en aquest moment que es construeixen més baluarts, en els sectors nord i de llevant.

A la Guerra de Successió es torna a produir una nova divisió de la vall entre els partidaris d'ambdós bàndols. Novament, els dos terçons més orientals es posiciones junt amb Catalunya i l'arxiduc Carles d'Àustria, mentre que la resta de la Val d'Aran dóna suport al borbó.

Al 1706 un grup d'homes liderats per Ramon Mueva i Jusèp Portolà, prengueren el control de les fortificacions de la vall pel bàndol de l'arxiduc. Aquesta situació es va mantenir durant cinc anys, fins que el castell es va rendir a les tropes felipistes.

Al 1718 Castèth Leon torna a ser un dels escenaris d'una nova guerra, coneguda com la Quadrúple Aliança: França, Gran Bretanya, el Sacre Imperi Germànic i els Països Baixos s'enfrentaran a la corona espanyola per exigirli el compliment de les resolucions del tractat d'Utrech. Les tropes al·liades invadiren la val i l'11 de juny de 1719, després d'un assetjament molt dur, la fortificació cedeix.

Al mes de novembre, el mariscal Berwick ordena la destrucció total de la fortalesa.

A partir d'aquest moment, les pedres de la fortalesa s'utilitzaran per construir les cases de la zona i el terreny com a camps de cultiu.