Els amants de Bausen

Si ens dirigim cap al Bash Aran, la zona on fa frontera amb França, trobem pobles amb encant, enclavats en el temps i que pràcticament no han evolucionat.

Un d’aquests és Bausen a 30 minuts escassos de Vielha, una població caracteritzada pel seu campanar, teulats de pissarra, carrers estrets i una contrucció urbana totalment rústica i tradicional. És un dels millors exemples en l’arquitectura aranesa, ja que encara s’hi conserven totes les construccions originals i, fins fa molt poc, encara conservava els teulats tradicionals de palla.

A més de recórrer els seus carrers, investigar cada racó i descobrir tot el seu encant, s’hi pot fer l’itinerari circular que recorre la fageda mil·lenària de Carlac.

Aprincipis del segle XX dos joves enamorats, en Francesc i la Teresa, prengueren la decisió de casar-se amb el recolzament dels seus familiats, amics i veïns del poble, però eren anys en que l’església tenia molt de pes i hi havia un petit detall: en Francesc i la Teresa tenien cert parentiu familiar.

El mossèn del poble els hi va demanar una quantitat elevada de diners per tal de concedir-los el matrimoni, ja que en tenir cert vincle familiar era necessària una dispensa de Roma. La parella no disposava de tants diners i el mossèn els recomanà que no seguíssin endavant amb aquell amor prohibit i que tots dos continuéssin per camins diferents i trobar altres persones amb les qui casar-se.

Tot i les indicacions del mossèn la parella decidí seguir endavant amb la seva història d’amor tot i no tenir la benedicció catòlica, però sí que tenien el suport de la família i la gent del poble.

Francesc i Teresa iniciaren una vida en comú, tingueren dos fills i visqueren molt feliços. Però no fou així sempre, ja que una enfermetat s’endugué la vida de la Teresa amb només 33 anys. En aquesta ocasió, l’Església Catòlica tornà a posà més problemes i el mateix mossèn es negà a donar-li la santa sepultura en el cementiri del poble, en considerar que vivien en pecat i, com a pecadors, no podien rebre cap mena de sacrament.

Vers aquesta situació tots els veïns, amics i familiars d’en Francesc decidiren ajudar-lo a cavar una fossa per la seva dona i, en només 24h, construïren un cementiri civil a la part més alta de la població, en una de les zones amb millors vistes i en el mateix punt on començaren la seva història d’amor. Finalment pogueren donar-li un enterrament digne i, a dia d’avui, descansa sota l’ombra d’uns salzes i sempre amb la presència de flors fresques.

Francesc i els seus dos fills s’exil·liaren a França en esclatar la Guerra Civil, i la voluntat de l’amant, que mai es tornà a casar, era descansar junt amb la seva esposa. Però en morir, les circunstàncies polítiques i la burocràcia va impedir que aquest darrer desig es fes realitat. Els seus fills també van morir ja fa temps i són els seus néts qui, a dia d’avui, encara s’encarreguen del cementiri civil.

Comments

mood_bad
  • No comments yet.
  • Add a comment