La fada que vivia en un vell roure

Com es podia esperar, donades les característiques de la zona, aquesta és una terra plena de mites i llegendes. En el Còth de Baretja s’hi troba envaït per relats misteriosos que parlen de fades amagades entre les fulles i les teranyines teixides entre els avets.

Els habitants dels pobles dels voltants expliquen que, en temps molt llunyans, els pastors interpretaven tot moviment que percebien entre el fullam com una senyal de l’existència d’éssers d’altres realitats, com ara les magues diminutes que anaven fent petites piruetes o els follets que s’obrien pas entre les muntanyes.

Avui ens estimem més creure que aquests moviments són provocats pel vaivé de la naturalesa o per la simple fugida sobtada d’un cabirol allunyat del seu ramat; però podria ser que no fos del tot així. En tot cas, els boscos que es troben fins arribar a Còth de Baretja podrien sortir en qualsevol dels contes dels germans Grimm. Són grups d’avets que superen molt sovint els 300 anys d’edat, generalmet units per suaus superfícies de molsa, d’un colo verd extremadament intens.

Les fagedes s’intercalen també en qualsevol direcció, i els sòls sempre estan coberts d’un cobrellit gruixut de fulles mortes.

Entre els principals relats que s’escolten de boca dels aranesos, n’hi ha un que és el que ha estat tramès amb més força de generació en generació.

La història explica que, fa molts anys, va existir una fada que vivia a l’interior d’un vell roure. Recorria els boscos recollint bolets i altres aliments per la tarda i, de nit, tornava sempre al seu càlid refugi per descansar.

Es veu que, una vegada, la fada es va enamorar d’un pastor que solia portar apasturar el seu ramat de cabres a prop de l’arbre. Amb el temps, la fada i el pastor es van conèixer, es van enamorar perdudament i, un bon dia, van decidir unir les seves vides.

Van ser feliços durant molts anys, van viure junts en un poble proper i fins i tot van tenir un fill, que va créixer entre boscos i que desconeixia per complet la naturalesa misteriora de la seva mare.

Un dia, ja crecut va trobar el vell riure mentre buscav auna bona fusta per dur a terme una feian que tenia pende i, sense conèixe rla importància que tenia aquell vell arbre per la seva família, el va talar. La seva mare, la fada, morir a l’instant. No obstant, i a pesar de la seva profunda tristesa, el noi va aacabar elaborant amb aquella fusta un petit bressol per al seu fill, que era  apunt de néixer. Així, la mort va arribar lligada a una nova vida: el cicle tornava a començar.