Luchon és una de les poblacions més grans del vessant francès dels Pirineus.
Això s’aprecia de seguida, no únicament a la vista de les dimensions del seu nucli urbà, sinó especialment perquè l’estètica dels seus llargs bulevards arbrats la fan assemblar-se a una gran ciutat.
Quan es baixa del port d’Eth Portilhon i se’n recorre la via principal, Allées d’Étigny, ja es percep el seu accentuat perfum cosmopolita.
El passeig està ple de floristeries, cafès que estenen les seves terrassses cobertes sobre les voreres i de grans mercats de fruita que acoloreixen l’entorn.
Treuen el cap a l’avinguda grans mansions construïdes cap als segles XVII i XVIII i uns quants edificis que es van aixecar sota el govern de Napoleó III.
Un exemple interessant és el Chateâu de Lassusnestier, d’estil Lluís XVI i edificat l’any 1772, on actualment hi ha l’oficina local de turisme.
Tot aquest tipus de construccions, al costat de la majestuosa església de Notre Dame de l’Assomption (1857), que assenyala el final del bulevard, atorguen a Luchon un aire del tot particular, com de metròpoli sofisticada amb una certa i llunyana memòria medieval.
Han estat trobats a la zona vestigis arqueològics que daten aproximadament de l’any 2000 a.C. (moment que correspòn a l’Edat del Bronze), i que donen una idea del fet que aquest sector pirinenc ja estava habitat en aquells temps tan llunyans.
Els romans van fundar aquí una ciutat a la qual van donar el nom d’Ilixon (que significa “deessa de les aigües”), i que va assolir un important desenvolupament urbanístic, ja que s’hi van construït les primeres piscines termals que, en certa manera, encara es fan servir en els nostres dies, i que han esdevingut la marca que ha donat a Luchon el prestigi de què gaudeix actualment.
De fet, les termes són una de les raons per les quals el lloc és conegut a escala internacional.
En acabar el domini romà, els usos termals de la zona van quedar sumits pràcticament en l’oblit durant uns segles, fins que un personatge que avui és il·lustre, el baró d’Etigny, hi va construir cap a 1762 un primer edifici de grans dimensions, per aprofitar les antigues termes, i una avinguda que les unia a la ciutat.
Aquesta avinguda és la que, en l’actualitat, porta el seu nom.
En aquella època, els banys termals van començar a ser coneguts i visitats pels grans personatges de la reialesa francesa. De fet, va ser el duc de Richelieu, cardenal de Lluís XIII, el qui es va encarregar de promocionar-los a la cort de Versalles.
Una gran part de l’aristocràcia local i europea del segle XVII solia acostar-se, com a mínim una vegada l’any, a aquest racó entre muntanyes, privilegiat per les propietats curatives de les seves aigües.
No Reviews