Bagnères-de-Luchon o Luchon és un típic poble francès amb aires de ciutat, i amb atmosfera de població turística.

Envoltat per altes muntanyes, al peu de la façana atlàntica dels Pirineus, hi ha a prop una de les principals estacions d’esquí del Pirineu francès i un important recinte de piscines termals.

La tradició balneària, amb els vells edificis i els amples buleavards arbrats, amb un urbanisme d’aspecte vuitcentista, és la característica distintiva d’aquesta població.

Des de Vielha cal agafar la carretera N-230 en direcció cap a França, i uns metres abans d’arribar a Bossòst hi ha el creuament de la carretera N-141, que puja el port d’Eth Portilhon.

Des del desviament fins a la frontera amb França hi ha uns nou quilòmetres, i des d’allí uns altres nou fins a la població de Luchon per la mateixa via, que en territori francès passa a denominar-se D-44.

Encara que la ruta és una mica estreta, està ben asfaltada i senyalitzada. Abans d’arribar a Luchon es creua el poble de Saint Mamet.

Luchon és una de les poblacions més grans del vessant francès dels Pirineus.

Això s’aprecia de seguida, no únicament a la vista de les dimensions del seu nucli urbà, sinó especialment perquè l’estètica dels seus llargs bulevards arbrats la fan assemblar-se a una gran ciutat.

Quan es baixa del port d’Eth Portilhon i se’n recorre la via principal, Allées d’Étigny, ja es percep el seu accentuat perfum cosmopolita.

El passeig està ple de floristeries, cafès que estenen les seves terrassses cobertes sobre les voreres i de grans mercats de fruita que acoloreixen l’entorn.

Treuen el cap a l’avinguda grans mansions construïdes cap als segles XVII i XVIII i uns quants edificis que es van aixecar sota el govern de Napoleó III.

Un exemple interessant és el Chateâu de Lassusnestier, d’estil Lluís XVI i edificat l’any 1772, on actualment hi ha l’oficina local de turisme.

Tot aquest tipus de construccions, al costat de la majestuosa església de Notre Dame de l’Assomption (1857), que assenyala el final del bulevard, atorguen a Luchon un aire del tot particular, com de metròpoli sofisticada amb una certa i llunyana memòria medieval.

Han estat trobats a la zona vestigis arqueològics que daten aproximadament de l’any 2000 a.C. (moment que correspòn a l’Edat del Bronze), i que donen una idea del fet que aquest sector pirinenc ja estava habitat en aquells temps tan llunyans.

Els romans van fundar aquí una ciutat a la qual van donar el nom d’Ilixon (que significa “deessa de les aigües”), i que va assolir un important desenvolupament urbanístic, ja que s’hi van construït les primeres piscines termals que, en certa manera, encara es fan servir en els nostres dies, i que han esdevingut la marca que ha donat a Luchon el prestigi de què gaudeix actualment.

De fet, les termes són una de les raons per les quals el lloc és conegut a escala internacional.

En acabar el domini romà, els usos termals de la zona van quedar sumits pràcticament en l’oblit durant uns segles, fins que un personatge que avui és il·lustre, el baró d’Etigny, hi va construir cap a 1762 un primer edifici de grans dimensions, per aprofitar les antigues termes, i una avinguda que les unia a la ciutat.

Aquesta avinguda és la que, en l’actualitat, porta el seu nom.

En aquella època, els banys termals van començar a ser coneguts i visitats pels grans personatges de la reialesa francesa. De fet, va ser el duc de Richelieu, cardenal de Lluís XIII, el qui es va encarregar de promocionar-los a la cort de Versalles.

Una gran part de l’aristocràcia local i europea del segle XVII solia acostar-se, com a mínim una vegada l’any, a aquest racó entre muntanyes, privilegiat per les propietats curatives de les seves aigües.

La de Bagnères-de-Luchon va ser la primera estació termal dels Pirineus. Es troba en l’anomenat Parc des Quinconces, un gran jardí de cedres del Líban, sequòies, tuies, catalpes i parterres de flors, construït al 1850, que es troba al costat de la Maison du Curiste, a pocs minuts del centre de la ciutat.

L’accés en cotxe és molt senzill: n’hi ha prou amb anar fins al passeig Allées d’Etigny i agafar tot seguit el Cours des Quinconces, que porta directament al predi. S’ubica a 630 metres d’altitud i ocupa un recinte que combina instal·lacions d’última generació amb edificis històrics.

Entre els més interesats destaquen el Pavelló imperial, construït el 1954, i l’edifici de Chambert, que data de l’any 1848. Aquest darrer va ser erigit, al seu torn, damunt les ruïnes dels antics banys romans (107-49 A.C.).

En l’actualitat, les termes confromen un espai dedicat a la salut, amb aigües sulfuroses de propietats cicatritzants i àmbits especialitzats en el tractament dels problemes de les vies respiratòries, els reumatismes, etc.

Tot i que, sense dubte, l’espai més valorat del lloc és el vaporarium, uns banys de vapor natural que són els únics que hi ha a Europa d’questa mena.

Són cent cinquanta metres de galeries subterrànies, amb parets de pedra que han estat perfectament condicionades. L’aigua termal s’hi filtra a través de la roca, sense la mediació de cap mena de canalització artificial, i genera un ambient humit amb una temperatura entre 38 i 42 graus centígrads.

Les instal·lacions són obertes, genealment, des del dia 1 d’abril al 25 d’octubre.

Més enllà del poble en si i dels seus carrers senyorials, hi ha alguns punts interessants per visitar, com ara el mercat central. Es tracta d’un edifici de 1897, que ha estat restaurat l’any 2000 i que es troba a la plaça Gabriel Rouy. Obre tots els matins.

El Musée du Pays de Luchon, a l’Allée d’Etigny i a tocar de l’oficina de turisme, és excel·lent per aprofundir en la història i la geografia de la zona.

Als muntanyosos voltants de Luchon s’incentiva la pràctica de tota mena d’esports d’aventura: senderisme, passeigs a cavall i en bicicleta, escalada, descens de barrancs i el tradicional esquí.

Els rius que davallen dels cims són també aprofitats per fer ràfting, hidrospeed, canoa i pesca.

A uns tres quilòmetres del nucli urbà, per exemple, la cascada de Juzet, molt a prop del poble de Juzet de Luchon i ubicada a 700 metres d’altitud, és una excusa excel·lent per fer una excursió pels voltants. És una de les caigudes d’aigua més espectaculars del costat francès de la serralada pirinenca, amb un salt principal d’uns 50 metres de caiguda, aproximadament.