El Monestir de Mijaran es troba a uns 14 metres al nord de l’església de Santa Maria de Mijaran a Vielha, a l’esquerra, en el punt quilomètric 166 de la carretera N-230 direcció a Bossòst i França.

Les excavacions realitzades en aquest jaciment van afectar una àrea aproximada d’uns 750 metres quadrats, deixant a la vista la fonamentació del monestir, constituïda per murs de pedra lligada amb argamassa, de gruix que variava entre 1.10 i 1.60 metres.

Les estructures documentades consistien en un passadís que delimitava un espai on podia haver estat el claustre i una sala de dimensions reduïdes situada a tramuntada, que podia consistir en la sala capitular o bé el menjador.

A la banda del riu, les estructures trobades anaven acompanyades de cendres, per la qual cosa es va establir la hipòtesi que en aquest sector podia haver estat emplaçada la cuina.

En general, el conjunt estava molt arrasat i les fonamentacions que restaven es trobaven a una cota inferior a la dels paviments.

Aquest fet va provocar que el material arqueològic documentat fos molt escàs.

Només en un espai empreat com a abocador es va recuperar un conjunt ceràmic més ampli, que incloïa fragments decorats en verd i manganès i ceràmiques comunes amb vidrat groc.

L’església de Santa Maria de Mijaran té una planta basilical orientada, amb tres naus, molt més ampla la central que les dues laterals, que acaben en tres absis, més gran i prominent el central.

Inicialment pensada per ser coberta amb fusta per quatre pilars circulars.

En el segle XV es substituïren aquests per grans contraforts interiors amb arcs torals per aguantar millor el pes de la volta.

En un moment no determinat es suprimí l’absis lateral sud.

Els absis estan externament decorats amb arcuacions llombardes i, per sobre d’aquestes, per un petit fris de dent de serra i una petita cornisa de pedra porosa de color vermellós que contrasta amb el cuidad aparell de la resta de l’absis, combinació utilitzada també a les esglésies de Taüll i a la de Cap d’Aran.

Al centre dels absis s’obre una finestra de doble derrama.

Situada en el lloc denominat el Mig Aran, centre religiós i polític de la vall des de temps llegendaris, el monestir fou, segons la tradició, fundació de Sant Paulí d’Aquileia en el segle VIII, o bé de Carlemany en el IX, sobre un temple pagà.

D’aquesta primera fundació no en queda cap resta, potser degut a la profunda transformació que sofrí en el segle XII, època a la que pertany el temple, segons consta a l’alta de donació de Saint Marcet otorgada l’any 1144, on consta que per expressa disposició de Bernat, bisbe de “Convenaium et Save in Couserans et in Arrano“; administraven així mateix altres esglésies de la Val d’Aran.

El monestir tenia grans propietats i el seu prior gaudia de gran autoritat.

De l’església de Santa Maria de Mijaran en procedeix una estela de pedra de 55cm d’ample per 35cm d’alçada i 35cm de profunditat. Presenta un escut espulpit amb una inscripció de difícil lectura a la part superior i a la inferior la figura molt tosca d’un cavall o ase.

Hi ha una llegenda que diu que a aquest lloc hi havia un ase diabòlic que a les nits enderrocava els murs de l’església, i de dia els monjos els tornaven a construir, fins que l’ase fou capturat i se’l feu treballar per la construcció de l’església.

Actualment es conserva al Museu Etnològic d’Era Val d’Aran.

L’origen de l’església i comunitat de Santa Maria de Mig Aran (Mijaran) és força confús a causa de la manca de documentació. Llegendàriament hom situa la seva fundació al segle VIII o, fins i tot, hi ha qui vinculava els seus inicis amb Carlemany.

El cert és que el document més antic conegut és quan aquesta església va rebre el 1175 el benefici d’un delme atorgat pel rei Alfons el Cast, però en aquell moment no hi consta cap mena de comunitat.

El 1265 Jaume I va celebrar un acte públic en aquesta església.

A mitjan segle XIV (potser des de la primera dècada d’aquell segle) s’hi havia establert una comunitat augustiana en aquest lloc, amb frares que procedien de Tolosa (llavors, i fins el 1801, la Val d’Aran depenia eclesiàsticament de França, i concretament del bisbat de Sant Bertran de Comenge).

L’any 1439 es va celebrar en aquesta casa un capítol general dels agustins (coneguts com Eremites de Sant Agustí) de la província de tolosa. Aquest convent resultà destruït en un conflicte bèl·lic (1472) i els agustins van retornar al seu lloc d’origen.

El 1506 es va restaurar la comunitat amb frares agustins procedents de Santa Maria de Gràcia de Lleida, localment el lloc fou conegut com Convent de Sant Agustí del Panyo.

Aquests van reedificar el convent que va mantenir-se actiu tot i la decadència que va experimentar la segona meitat del segle XVIII, fins el 1771 quan l’orde dels agustins va surpimir el convent de Mijaran amb l’oposició de les autoritats locals que veien com desapareixia un important centre d’ensenyament de la Vall.

Va restar com església i el lloc va patir els efectes de les riuades de la Garona, que hi passa molt a prop.

El 1835, quan ja no hi havia comunitat, els seus béns van passar a mans públiques.

Posteriorment l’església es va restaurar per evitar la seva ruïna.

Durant la guerra civil l’esgélsia es va convertir en polvorí, que el 1938 fou volat deixant l’edifici arruïnat.

A finals del segle XX es van consolidar les restes, notablement la capçalera.

A l’església de Sant Miquel de Vielha s’hi conserva el Crist de Mijaran, una peça de fusta policromada amb la figura de Crist, fragment d’un davallament del segle XII. Està relacionat estil·lísticament amb el taller d’Erill, del que es conserven altres obres. Aquesta peça procedeix de Santa Maria de Mijaran.