L’estètica general dels pobles canvia en el costat francès. En comptes de les característiques bordes de pedra d’Aran, aquí les mansions gascones dels segles XVI i XVII engalanen d’una altra manera els pobles de la ribera de la Garona.
Saint-Béat és un petit París a tocar d’un riu de muntanya. El poble es troba emplaçat enmig d’un congost, a l’antic pas romà conegut com a Passus Lupi, que més tard, cap al segle IX, Carlemany, emperador dels francs, va cristianitzar i va rebatejar com a Saint-Béat.
Es troba a 499 metres d’altitud i, segons l’últim cens, compta amb 542 habitants permanents.
A una banda del riu, les cases en galeria semblen penjar sobre l’aigua i, de fet, alguna s’inunda quan, a la primavera, el desglaç a l’alt Pirineu n’eixampla el cabal.
Diuen els habitants que és la petita venjança del riu perquè el van fer més estret durant el segle XVII amb la intenció d’engrandir la superfície del poble. L’actual via principal, construïda a un costat del camí ral medieval, passa just per l’antiga llera del riu.
Saint-Béat és un nucli petit amb més de dos mil anys d’història, ple de palauets senyorials, voreres totalment pavimentades de marbre i, fins i tot, balcons que van inspirar els poetes.
Es diu que va ser al balcó de l’anomenada Casa Consular, sobre l’actual avinguda principal, on el jove Edmond de Rostand es va inspirar per escriure la famosa escena del balcó de Cyrano de Bergerac.
Per això, aquest lloc de grans finestrals guarnit amb flors vermelles, és conegut avui també com a Casa Roxanne. Sobre el mateix carrer, a l’antiga estació del tramvia que venia de Marignac, es pot veure l’escut d’armes de la ciutat, esculpit l’any 1823.
Durant l’Edat Mitjana, Saint-Béat va ser una vila rica i pròspera. Amb el pas dels segles es va anar consolidant com un priorat habitat per alguns dels homes de més poder econòmic de la regió.
Les cases construïdes en el més pur estil gascó que encara romanen intactes són, actualment, una manifestació d’aquelles èpoques daurades.
Segons sembla, la vida lligada a l’explotació del marbre va donar fruits durant molts anys. Durant els segles XV i XVI, Saint-Béat va rebre el títol de Vila Reial i des d’aquells temps ha conformat la seva identitat particular, centrada en una certa autonomia pel que fa als aspectes culturals, religiosos i administratius.
Va ser tal la seva importància estratègica en aquells temps que va rebre el sobrenom de clé de France, clau de França.
No Reviews