El Túnel de Vielha, el vell, fou construït per a facilitar les comunicacions i el transport entre les comarques de la Ribagorça i la Val d’Aran a la província de Lleida, i sota el massís pirinenc.

D’excepcional envergadura per l’època de construcció, sense cap mena de dubte forma part de la història de la Val d’Aran, ja que abans de la seva construcció, quedava incomunitada de Catalunya, no així de França en disposar del seu pas natural.

La idea de la construcció del Túnel de Vielha es considerà per primer cop al segle XIX, quan el polític Pascual Madoz, molt afeccionat a la geografia, encarregà un projecte als ingenyers francesos Auriol i Partiot, però no s’arribà a realitzar per raons tècniques i econòmiques.

L’any 1924 i durant una visita del rei Alfons XIII a la Val d’Aran, els habitants de la vall li sol·licitaren formalment que impulsés la construcció d’un túnel, amb el propòsit de posar fi a l’aïllament de la vall situada a la cara nord del Pirineu. El projecte es posà en marxa però degut a la inestabilitat política d’aquests anys i a la Guerra Civil, no es va concloure fins al 1948.

El túnel trigà 22 anys en construïr-se, per culpa de la Guerra Civil les obres es paral·litzaren durant força temps, però també sofrí endarreriments deguts a problemes tècnics com l’ocasionat quan els operaris que feien el túnel amb pic i pala trobaren una bossa d’aigua que féu impossible avançar, i les obres quedaren aturades durant set mesos, que fou el temps que trigà la bossa l’aigua a buidar-se completament, o en una altra ocasió en la que es va haver de reconduir la trajectòria ja que s’estava picant amb una trajectòria equivocada.

Cal destacar la labor dels treballadors que realitzaren aquesta megaobra ja que disposaven de molts pocs mitjans tècnics, i la majoria de temps exercien la seva feina pelats de fred pel continu degoteig d’aigua a l’interior de la muntanya. Això, associat a les baixes temperatures va fer que molts d’aquests treballadors contreguessin malalties pulmonars greus i, en el millor dels casos, no arribaven a jubilar-se en morir a edats molt prematures.

El primer Túnel de Vielha tenia 5.260 metres de longitud, una amplada de 7.5 metres i dos carrils de circulació, un per a cada sentit. La seva amplada es correspòn a 3 metres per cada carril i 0.5 metres per a cada vorera lateral existent.

Té una pendent del 5% i fins l’apertura del nou túnel, aquesta infraestructura suportava un trànsit superior als 6.000 vehicles/dia en jornades punta i més de 700 camions, molts d’ells carregats amb matèries perilloses.

Algunes de les mancances que tenia el vell túnel fins l’any 2000 eren: no tenia franja d’estacionament i mancava de carrils d’emergència, els telèfons d’emergència no estaven aïllats del soroll i la comunicació amb el conductor era molt complicada, només disposava amb semàfors a les entrades del túnel, no hi havia senyals variables de trànsit, les quasi vint galeries d’evacuació no estaven senyalitzades com rutes de sortida ni estaven il·luminades, pel que passaven desapercebudes a ulls dels possibles usuaris, l’existència de cables desprotegits en l’espai disposat pel trànsit era un altre possible focus de problemes, no disposava de conduccions permanents d’aigua a pressió ni boques d’incendis i la gestió de les emergències era insuficient.

Amb la inauguració del Nou Túnel de Vielha el desembre de 2007, el vell quedà tancat al trànsit i només hi circulen, en l’actualitat, el transport de mercaderies perilloses, així com fa funcions de galeria d’evacuació de la nova construcció.

Seguint la direcció de sud a nord, és a dir, en sentit descendent cap a Vielha, la traça del túnel atravessa:

• Dipòsit morrènic d’uns 200 metres de la darrera glaciació. Aquest material respòn a blocs de mida variable, en ocasions mètric, empastats per una matriu de grabes i arenes sense cap cohesió.
• Granit més o menys massiu, amb algunes zones bastant fracturades. La composició d’aquest respòn a una Granodiorita, en total són uns 2.530 metres.
• Pissarres de la formació Civis, situades en contacte amb el granit, es troben força fracturades i afectades per metamorfisme. El tram d’aquestes pisssarres és de l’edat Devònica. Aquestes pissarres així com l’aparició de diverses falles en el contacte amb el granit sembla que plantejaran els problemes més importants a l’hora de construir el túnel.
• Pissarres arenoses, metagrauvacas, amb aparició de quarcites i calices marmòries. Sembla que són uns 1.600 metres on predominen les pissarres arenoses i metagrauvacas. La disposició general de l’estratificació és cap al nord de manera monoclinal.
• Pissarres arenoses i micàceas del Carbonífer-Silúric. Uns 450 metres de pissarres de gra més fi. En el primer tram en ocasions és possible la presència de nivells grafitosos. En egneral a les pissarres silúriques predominen els nivells micaceos i el seu estat està força més fracturat degut a la seva proximitat amb la superfície.

Podeu obtenir més informació tècnica en la pàgina d’Adrian Lorente.

El Túnel de Vielha ha sofert dos accidents, el primer no tan greu, que va succeir l’agost de 2003, que va mantenir el túnel dos dies tallat, i el segon l’11 de febrer de 2008 en què a la boca nord s’esfondrà 100m de fals sostre, construït durant la dècada de 1980.

La primera setmana d’agost de 2003 es va ensorrar una petita part del formigó al centre del túnel, l’accident no va provocar ferits ni gaires danys. Aquest accident va ser produït per les voladures i filtracions d’aigua al túnel nou. El túnel fou tancat dos dies.

L’11 de febrer de 2007 es produí l’accident més important que ha sofert l’antic túnel de Vielha. A les 17h aproximadament es van esfondrar 100 metres de fals sostre que s’havien construït a la boca nord els 1980, per sort no hi va haver ferits, només va fer malbé un vehicle de les obres del nou túnel. Es va reobrir el 16 de febrer, 5 dies després.

El 1830 un aragonès s’imaginà un túnel, les obres s’iniciaren el 1926 i duraren 22 anys, presos republicans acabaren la feina més dura del túnel, i molts moriren allí.

Encara que s’inaugurà al 1948 alguns avis, vells repartidors, expliquen que abans de la inauguració del túnel hi havia una porta, obries la porta, passaves i la tornaves a tancar. Amb la inauguració es donà a conèixer el túnel i s’obligà a suprimir les portes d’entrada, el que ocasionà filtracions d’aigua que, junt amb el fred hivernal formava grans estalactites de gel al túnel, que en més d’una ocasió es despreneien endunt-se la vida d’algun camioner.

El túnel, amb 5.240 metres era el més llarg del món, fins que als anys 80 estava tan deteriorat que es va haver de reesfaltar, instal·lar il·luminació, plaques aïllants (que el feren més estret) i es construïren dos falsos túnels de 150 metres en les dues boques per a frenar les fortes corrents d’aire gelades.

El túnel vell es considerava al 2000 el més perillós d’Europa, els avis deien que havies de tancar la boca i respirar pel nas a poc a poc i tranquil·lament, perquè el dens fum picava el coll. Passar amb autobus era impressionant, els cotxes es paraven per tocar amb el retrovisor.

Per sort s’inaugurà un nou túnel.