Els Ulls del Diable o de Júpiter, o el que és el mateix en aranès, els Uelhs deth Joèu (sovint mal escrit com uelhs deth jueu, ull del jueu o ulls dels jueus), és una cascada espectacular i un fenomen excepcional, ja que són les aigües de la glacera de l’Aneto que desapareixen en el Forat d’Aigualluts, a la vall de Benasc, i reapareixen a prop de l’Artiga de Lin, a Val d’Aran, després de recórrer més de 4 quilòmetres subterranis. S’hi accedeix des de es Bòrdes, per una pista asfaltada que, tot i això, està tancada els mesos d’hivern a causa de les allaus que baixen cada any a l’època de la neu.

Des del balcó protegit amb barana i les pedres altes de davant de la cascada podrem realitzar magnífiques fotografies d’aquesta cascada de múltiples dolls, amb unes aigües glacials i del desglaç que tenen més o menys volum en funció de l’època de l’any, essent especialment espectacular durant els dos mesos del desglaç, entre abril i maig. A l’accés als Ulls del Diable / Uelhs deth Joèu hi ha un espai habilitat per estacionar el vehicle, i en el trajecte de la pista asfaltada hi ha un bonic ‘berenador’ amb barbacoes i taules a la ribera del riu Joeu, a més d’un refugi-braseria

Diversos trams del riu Joèu estan habilitats i classificats per a la pesca sense mort, i es poden trobar al mapa de pesca que edita cada temporada el Govern aranès, junt a la informació per a l’adquisició de tiquets i permisos per als pescadors federats i/o associats. En diversos punts es pot observar la baixada d’allaus de l’hivern, coincidint amb alguns barrancs per on baixen les aigües de les neus, formant en ocasions bonic dolls y rierols als marges de la pista asfaltada.

L’enorme cabal d’aigua que regala el Joèu a la Garona ha fet afirmar als habitants de la vall de Benasc que el riu central d’Aran neix, en realitat, en terres d’aquella comunitat. Tanmateix, la Garona recull cabals ja des del circ de Saborèdo, uns trenta quilòmetres més amunt, a les rodalies del port de la Bonaigua i a més de 2.000 metres d’altitud. La trobada entre el Joèu i la Garona, que té lloc aproximadament a l’altura d’Es Bòrdes, ha estat des de sempre un esdeveniment, pel cap baix, escandalós, un d’aquells espectacles que solen converitr-se en un pol d’atracció per a la gent del lloc i els visitants en arribar la primavera. La immensa quantitat de metres cúbics per segon que trasllada cada massa d’aigua fa que, en temps de desglaç, l’abraçada entre els dos rius constitueixi sovint una explosió de grans dimensions.

Enfilant des de Ès Bordes seguim la carretera atravessant el poble i deixant l’església a mà esquerra, entrant a la vall fresca i frondosa de l’Artiga de Lin, en la que hi trobem unes petites bordes. 7km de pista asfaltada ens condueixen a un pàrquing menut. Hi deixem el cotxe i seguint 5 minuts pel caminet trobem les espectaculars fonts d’aigua.

Atravessant el pont metàl·lic, i per un caminet que rodeja el riu, ascendim uns 15 minuts fins trobar un camí més ample i una zona del bosc amb avets de més de 25m d’alçada… per arribar a l’Artiga de Lin.

Al peu de la glacera de l’Aneto es troba el Forau d’Aigualluts, un clavegueró que per un sistema càrstic recull les aigües de fusió portant-les subterràniament fins a l’Artiga de Lin on tornen a veure la llum com Uelhs deth Joeu, ulls de júpiter segons els experts. El 1931 el científic-pireneísta Norbert Casteret, després d’abocar 60km de fluoresceína (un colorant innocu) en el Forau d’Aigualluts va poder demostrar la procedència de l’aigua que sugía en els Uelhs deth Joeu.

En el tram de baixada a peu per la carretera es pot descobrir la grasilla o pinguicula, una planta amb fulles verd-groc i flor violeta que s’agrupa en zones humides. Es tracta d’una planta carnívora: si s’observa de prop es podran veure adherits a les seves fulles, petits insectes que queden atrapats a la seva superfície, una mica enganxosa, que descompon lentament constituint aquests el seu aliment.

També podeu fer la ruta circular dels Uelhs deth Joeu i l’Artiga de Lin, de dificultat baixa, amb un desnivell de 85m i pocs més d’1h.